Rolaire

- Molt bé, us acompanyaré - decideixes encongint-te de muscles - . Estic disposat a vendre el meu anell si hi ha algú en aquesta posada que vulgui comprar-ho.

- Potser - es limita a respondre el sacerdot, abans d'arrencar a caminar amb la seva perenne minusvalidesa.

Ho segueixes a poc a poc. A la poca estona us deteniu sota l'esquerdada ensenya. El religiós s'apressa a entrar, però el lloc olora a carn cremada i vi ranci. Dubtes sense decidir-te a imitar-li. L'eclesiàstic dóna mitja volta i et convida a endinsar-te en la sala.

Et deixes guiar insegur cap a l'interior de la Posada de les Deu Espases, no sense abans fregar l'anell perquè et protegeixi de tot malament. El teu malestar augmenta quan et veus embolicat en la penombra. El foc crema en la llar, però acomiada poca calor i les últimes resplendors del sol ponent resulten grisos a través de les brutes finestres.

Tres homes en estat de borratxera es troben reunits entorn de les seves begudes.

- Escombraries gitana! - t'insulta un quan passes al costat d'ells.

El religiós sembla aliè a l'ambient. Arrossegant el seu inútil peu, travessa la carregada sala en direcció a un banc d'alt respatller, on li espera una figura sumida en l'ombra. Li segueixes de prop, amb la mà tancada sobre el mànec del teu ganivet.

- Bona tarda, Eric - saluda el sacerdot amb veu queda quan us apropeu al banc - . Han passat molts anys, amic meu.

- Hola, pare Justino - respon l'ombrívola figura. La seva veu denota força i resolució - . En efecte, ha estat llarg el temps transcorregut... i penós també. No obstant això, ara reapareix l'esperança.

- En efecte, hi ha esperança - el pare Justino se senti en el banc i cobreix amb la seva mà la del seu amic. Uns segons més tard, et fa senyals perquè t'uneixis a ells. T'apresses a apropar una cadira i t'instal·les en ella amb cert nerviosisme.

- Para quin heu portat a aquest gitano? - pregunta Eric, contemplant-te mig ocult sota la caputxa de la seva capa. Al principi només encertes a distingir un parell de transparents ulls blaus, emmarcats en una cabellera rossa. Però, quan t'acostumes a la foscor, veus un rostre espatllat i marcat per nombrosos viatges. El desconegut et mira amb atenció. Pel que sembla, no li has causat una impressió favorable.

- Tinc les meves raons - respon el pare Justino - . Presenta't tu mateix, fill.

- Em dic Gregor - declares.

- Serà un altre d'aquests lladres nòmades que ronden pel lloc - comenta Eric encongint-se de muscles.

Enrogeixes d'ira, però el sacerdot et deté.

- Tranquil·litza't, noi - diu posant la mà en el teu braç. A l'instant perceps que el seu tacte produeix en tu un efecte calmant.

- Sempre heu estat massa ingenu, pare - li amonesta Eric somrient amb desdeny - . Un lladre experimentat podria resultar-nos útil, però no un gitano. Aquesta raça ha adquirit la merescuda fama de servir en les files del mal.

- Nosaltres només servim als nostres propis principis! - et rebel·les amb ràbia. Però, abans que puguis continuar, una enorme mà t'agarra pel clatell i t'arrossega cap a endarrere.

- Surt d'aquesta taverna, escombraries gitana! - t'ordena un dels homes que vas veure a l'entrar, olorant a cervesa mentre et retorça amb el seu puny. Els seus dos amics, igualment embriacs i grans, s'alcen després d'ell entre les ombres. Eric no sembla disposat a ajudar-te, i el pare Justino es limita a observar l'escena en silenci. Sense dubte volen veure com resols la delicada situació.

Com vas a resoldre-la? Potser poguessis derrotar en combat a aquests tres violents, i més encara estant borratxos. Però són tan alts i forts...! Una altra possibilitat seria tractar de convèncer-los perquè et deixin anar, o bé emprendre la fugida sense més preliminars. Però en aquest últim cas no tornaries a veure a Eric ni al pare Justino.

1.- Vols valer-te de la paraula per a fer-los oblidar la seva hostilitat.

2.- Prefereixes enfrontar-te als tres borratxos.

3.- Decideixes intentar la fugida.

elmestre @ 12:40
La Tafanera | Remoume | del.icio.us